A las flores de un día, que no duraban, que no dolían, que te besaban, que se perdían.

domingo, abril 19, 2015

Records, recuerdos.


Sóc d'un lloc de dies llargs i lluminoses façanes, amb les voreres tenyides de plataners que donaven ombra a les fonts grises i coronades on ens refrescàvem després de jugar a la pilota al sol del migdia del juliol; on hi havia venedors del cupó que coneixien quelcom que passava a comprar un número per si la sort els donava per poder canviar el cotxe o comprar una televisió en color; d'aquella Barcelona de les besàvies que ara ja no hi són, ja no en queda ni una de dones que van ser el principi dels records de la infantesa, amb el seu somriure viu i fràgil, o potser sí que hi són, potser encara les tenim en els records que també, d'alguna forma, desprenen l'olor de vida dels estius en la costa de Tarragona; aquella olor a sal i a mediterrani, i a temps. Tot era temps i tot estava envoltat per aquella tendresa dels grans, que ens estimaven amb la suavitat del vent d'estiu que acariciava les alzines i els ametllers. Els grans sempre hi eren, cada hora, cada dia. Sempre.

La calor ho parava tot fins als vespres on les cadires trencaven la solitud dels carrers (nosaltres estàvem pedalejant per les carreteres secundàries dels voltants de Sant Jaume o menjant ametlles tendres o caçant capgrossos), fent del temps que va de la tarda al vespre el dia en si mateix, i de les llargues converses dels grans l'estona de felicitat que mai no tornarà. Aquell temps quan nosaltres jugàvem a fer xarranques i a pillar, i jo m'estimava a una noia rosa i prima que mai no em va estimar a mi.

Un disc del gran Jaume Sisa m'ha fet pensar en aquell temps feliç, quan la felicitat no s'havia de cercar i els reptes de la vida eren guanyar el partidet d'aquella tarda, o que aquella noia em somrigués.


No hay comentarios: