A las flores de un día, que no duraban, que no dolían, que te besaban, que se perdían.

miércoles, octubre 12, 2016

LES POSTALS


El dia ja crema en sortir del portal de casa
i els coloms arrosseguen la seva solitud
per les voreres, just al costat dels plataners,
ombres de l’eixida. Sabia que faries tard,
però arribar vint minuts després de les tres per fer un cafè
no és exactament fer tard.
Caminem en silenci.
Hi ha tant per parlar
i tant poc és el que podem fer.
Com estan els pares? Aixeques el cap,
jo baixo el meu pel pes del teu silenci.
Passen uns nens
i als dos ens fa l’efecte que són feliços,
i, jutjant les seves robes, jutjant sense saber,
el seu córrer com per fugir del món,
la seva feresa en els ulls,
el seu estar en la ciutat molt lluny de la ciutat,
pensem que els seus pares pateixen per fer-los feliços.

T’enrecordes de si ja eren així els edificis en la nostra infantesa?
Aquesta negror, aquesta brutícia,
aquest tremolar quiets,
aquesta Barcelona lletja.

Parem al bar Caracas,
demanem dos cafès i el cambrer fa sonar la cafetera amb força 
i plena de records. Ofegant la televisió. 
El cambrer parla amb un altre client,
i li diu que la ciutat més guapa, la més bonica del món, és Barcelona.

Em mires i no sé què dir.
Barcelona, aquesta Barcelona?
Passen uns segons abans de que gosi a contradir:
La de les postals, Luis,
aquesta no, la Barcelona de les postals.



No hay comentarios: