A las flores de un día, que no duraban, que no dolían, que te besaban, que se perdían.

jueves, noviembre 23, 2017

Breu carta d’espera


T'escric per dir-te que t'estimo amb una obsolescència estranya i                                                                                      -discontinua.
Estem en el temps del no res,
exhaurits al costat d'una ampolla despullada.
Descastats, sense etiqueta.
Un home mirant amb esperança una via de tren
oblidada entre males herbes.
La foscor del migdia en que vam estar nus.
Un record que encara viu.
Ara la nit i els arbres:
ella sempre torna,
I ells, esperant per poder tancar els ulls per no veure els llargs 

                                                                                -silencis,
mai no es mouen del seu lloc.

No hay comentarios: